Mis dos inicios, aquel 12-S

"12 de Setiembre" Tal día como hoy hace 14 años empecé una etapa de mi vida entre las paredes de un edificio, conocido como Colegio. Inicié el viaje a un largo sueño ya cumplido, cedí mi infancia y adolescencia a todas unas personas, y después de vivir todo ese sueñó desperté: con 16 años ahora, cara no tan suave, algo más crecidito... Pero hay algo que no cambia: los nervios. Hoy intento pasar este último día de vacaciones pensando, intento que mi solitaria neurona que se ha pegado un magnífico verano, vuelva a subir a la cabeza y no a otras extremidades. A lo que ibamos, quería decir que los sentimientos de ahora y los de hace 14 años son los mismos, los mismos nervios, las mismas ilusiones, la curiosidad, todo. ¿El significado de todo esto, saben cuál es? Respuesta: Que en estos momentos, con mis 16 años, me sigo sintiendo como aquel niño indefenso, vulnerable, frágil, curioso,etc. Porque las personas nos desarrollamos, pero nuestros sentimientos no dejan de ser los mismos.
Añado el texto que escribí para la fiesta de final de curso, como despedida a mi colegio, ese que he citado anteriormente, en el cual estos 14 años que tanto he mencionado han supuesto una primera etapa de mi vida bellísima. El texto siguiente, en forma de carta, fue escrito en catalán. Gracias.

Estimat col•legi,

Precisament ara, que acabo de passar un dia més, un més dels 14 anys que porto però un dels últims que em queden, em poso a escriure per parlar de tu, de la meva segona llar. Tinc encara un munt de deures, exàmens… però ara et dedico un temps per recordar tot el que has significat per a mi.

Començo pel principi. L’inici no el podria situar concretament, però la primera imatge sí. Un pati ple de sorra, rodes, pilotes, nens i nenes corrent, tot tan gegant per a mi, tantes passes per arribar a l’altra punta, aquelles mestres amb bata tan altes. I jo, feliç, saltant i rient com tots, com si la meva vida a l’escola durés per sempre, sempre m’aixecaria per fer el mateix camí i arribar a tu, sempre els mateixos companys i les seves cares. Quan encara no sabia ni sumar ni llegir no pudia imaginar mai cap final, un conte que per mi no acabaria. Recordo amb alegria tots els moments que he viscut en tu, que m’has ensenyat, o millor dit educat, on he conegut els amics que mai oblidaré, on m’he fet com ara sóc, un adolescent que pensa volar, com tots nosaltres, una ànima que vol trobar el seu lloc al món, crear el seu futur.

Semblava que el que estic fent ara quedava lluny, fins fa mesos, encara semblava molt molt llunyà. No em despedeixo d’un objecte, ni d’un edifici, ni tan sols de persones, m’estic despedint de tots els records que ara només guardo en mi, d’una etapa de la meva vida, de sentiments i emocions, deixar enrera els setze primers i millors anys fins ara. Perquè quan hagi escoltat el timbre per últim cop, i sortim tots esverats i eufòrics, sabrem que és l’última vegada, l’últim adéu, ja no direm mai més un “fins demà” o un “bon dia” a les persones que ens han acompanyat en aquest viatge durant 14 anys, mai tornarem a riure junts, ni tan sols plorar, no tornarem a seure a la mateixa classe plegats, ni tan sols ens podrem enfadar junts. Perquè a partir d’ara viurem sols el dia a dia, recordarem amb enyorança aquella classe, aquells companys que et somreien de bon matí, o s’emprenyaven amb tu, però sempre eren ells, els mateixos que tornaries a veure al dia següent, fins ara, que mai no hi haurà dia següent. Escric amb fermesa i correcció, però em neguitejo i penso amb nostàlgia que tot el que escric no són paraules, ara ja són fets, un dia tens vint-i-set companys amb tu, i al dia següent saps que mai tornarem a viure allò que ja era una rutina.

Et duré sempre amb mi, vagi on vagi, passi pels camins que passi, sempre m’ompliràs de felicitat quan pensi et recordi, perquè encara que ara desitgi marxar, tancar aquest cicle, mai oblidaré que vas estar tu qui em va fer com sóc, la persona que seré en tots els presents, haurà estat gràcies al meu passat. Només puc agrair-te haver estat tu qui em fes passar viure i somiar, donar-te les gràcies per ser tu qui m’ensenyés no solament a sumar, llegir, fer equacions, sinó ensenyar-me a estimar, saber el que és l’amistat, haver tingut la sort de tenir tots els meus companys, perquè ens anem però ens emportem amics per sempre, i sobretot, records i moments que ja mai ningú ens farà oblidar, mai ningú podrà canviar aquests 14 anys, mai el temps ens traurà el que hem passat plegats.

Et dedico un “Adéu” simbòlic, perquè sempre estaràs present en mi, perquè sempre seràs l’escola que m’ha vist créixer, plorar, riure, estudiar, …sempre seràs l’escola on algun dia vaig ser un infant que reia i jugava innocentment.

De tot cor, sempre en mi